Veïnes i veïns, canyadencs tots, bon dia i salut per a tothom.

A finals del segle passat, diuen els nostres pares, ja es parlava que la nostra escola Lola Anglada necessitava amb urgència obres per evitar-ne deteriorament.

Havien passat més de setanta anys des que va començar a funcionar.

Els nostres avis ens expliquen que en aquells temps els nens i les nenes estaven en classes separades i, a més a més, entraven per portes i escales diferents.

Al nostre barri no hi havia nens suficients per omplir-ne les aules i molts venien d’altres barris de Badalona: la Balsa, Sistrells, Bufalà. Els portaven en autocars i cada dia, a l’hora d’entrar, els autocars ocupaven el carrer Jacinto Benavente.

No hem d’oblidar que la Riera Canyadó encara no estava coberta i quan plovia era un autèntic i perillós rieró.

Els nostres avis també recorden com a les tres de la tarda, la riera s’omplia de dones que o bé entraven a treballar o bé sortien de la fabrica PIHER.

Molts dels veïns del nostre barri treballaven a les fàbriques que llavors abundaven: JUMBERCA, GIRÓ, EL CRISTALL… i altres. La majoria ja han desaparegut.

Possiblement per això el Patronat Municipal de l’Habitatge, davant l’increment de la població, va decidir, segons informava una nota publicada el maig de 1967 a Revista de Badalona, que “el Patronat s’ha proposat aixecar uns blocs d’habitatges, dignes i elegants, en el barri de Canyadó, propis per a famílies de classe mitjana, potser la més abandonada fins ara en aquesta qüestió de l’habitatge”.

El mes d’abril de 1969 els primers propietaris van signar els contractes i si bé estava previst que l’Ajuntament donaria les claus el mes de maig, va ser el juliol del mateix any quan alguns veïns ocuparen els seus habitatges.

Aquest increment de la població del barri va omplir l’escola de nens i alguns dels serveis que es donaven van desaparèixer. Els nostres avis ens diuen que a la planta baixa hi havia Serveis Socials. En aquells temps, com passa ara, moltes famílies no podien assegurar una bona alimentació als seus fills i filles i havien de recórrer a les ajudes dels Serveis Socials. Ara fan cua als bancs d’aliments.

Bé, però no és això el que volem explicar.

Dèiem que a finals del segle passat els nostres pares ja parlaven de les obres de l’escola vella. La majoria d’ells van anar a aquesta escola i per això se l’estimen tant.

Nosaltres vam començar la nostra escolaritat al començament del segle XXI. Ens feia il·lusió anar a l’escola dels nostres pares i mares i, sobretot, esperàvem amb ansietat les tan anunciades obres. Ens van explicar com serien les obres de rehabilitació i com milloraria la nostra escola. Passaren els anys i les obres mai començaven. La població seguia creixent i, a més a més, la continuïtat dels nostres estudis, una vegada acabada la primària, ens obligava a traslladar-nos a altres barris. Per això algú va pensar a construir un nou edifici i destinar el vell a l’ensenyament secundari.

Al nostre barri tothom estava content i nosaltres en especial. Podríem continuar estudiant sense marxar del barri.

Però ves per on les obres mai s’iniciaven. Quan per fi l’administració es va posar mans a l’obra (i mai millor dit) la nostra alegria va ser gran. Efectivament no hauríem de marxar del barri. Però… les obres es van aturar quan es va construir el parvulari. Així, per a moltes famílies això va suposar un altre problema ja que havien de portar els seus fills a dos edificis a la mateixa hora. Per no parlar dels maldecaps dels pobrets mestres. L’escola estava repartida en dos edificis.

Des de l’AV i la comunitat educativa es va demanar amb insistència la necessitat d’acabar l’edifici i rehabilitar el nou per ser utilitzat com a institut.

Hem de dir-vos que hem passat la nostra escolaritat a l’escola vella. Només hem pogut gaudir de l’escola nova uns pocs mesos d’aquest curs, que ara acaba.

Per suposat que no tenim l’institut i haurem d’anar a altres barris per continuar estudiant. És cert que som molts responsables però només tenim dotze anys i a l’hivern es fa molt aviat de nit.

Per això, quan ens van proposar que fóssim nosaltres, els nens i nenes de sisè, els pregoners de la festa major del nostre barri, ens vam sentir molts motivats. Volíem explicar tot allò que hem passat esperant la nova escola, la il·lusió que ens han matat en no tenir l’institut… Però sobretot, volíem demanar-vos que, si us plau, no permeteu que la nostra estimada escola Lola Anglada s’enfonsi. Per tots nosaltres representa i conserva una part molt important de les nostres vides. I recordeu, tots junts hem d’aconseguir que els nens i nenes que ara han començat l’ensenyament primari puguin continuar els seus estudis en el nostre barri, al nostre institut-escola Lola Anglada.

Moltes gràcies a tothom i visca la gent de Canyadó. Visca l’escola Lola Anglada i visca la nostra Festa Major.

Badalona, 7 de juny de 2014